És temps de reflexió.
És temps de tornar a escoltar.
Cal tornar a aprendre a escoltar.
La paraula per sobre de tot i l’escolta.
Històries que han sobreviscut al pas del temps.
Explicades, parlades, recreades i contínuament refetes. Paraules que ja existien molt abans que poguessin ser plasmades. Abans que existís la possibilitat d’empresonar-les sota el jou inamovible de l’escriptura. Paraules vives, parlades.
Abans que l’escriptura existís, tot el saber residia en la ment humana i en el fet d’expressar-lo, de transmetre’l o simplement d’enunciar-lo; tornava aquelles paraules a la vida i les obligava a actualitzar-se constantment. Cada nova veu feia que el passat tornés al present i adequava aquest coneixement al moment en què les paraules eren dites. Escoltar era l’única manera d’aprendre i el discurs feia servir la paraula de manera molt diferent als usos que se li donen en l’escriptura.
Baricco es decideix per fer una versió en prosa més a prop del seu estil literari, deixant de banda el lèxic més arcaic, aconseguint un relat amb més vivesa i ritme.
Baricco fa algunes modificacions del text original suprimint tot allò que ell pensa que és prescindible. Per exemple el llarg catàleg de naus i tripulació que es dirigeixen cap a Troia. L’omissió de la intervenció del narrador homèric , que està per sobre dels déus i els humans, apropant el text a una història més humana, més terrenal.
També intervé en la fórmula literària fent que els personatges parlin en primera persona ,i no en tercera, facilitant la identificació dels personatges pel públic.
Amb la intenció de completar el relat, es permet la llicència d’afegir un text de l’Odissea a on Demòdoc explica la tragèdia final de Troia i que a la Ilíada queda sense explicar.
Aquest text es va llegir de manera efectiva i en públic a Roma i Torí, durant la tardor del 2004. A Roma hi van assistir més de deu mil persones (de pagament), i la ràdio italiana va retransmetre en directe l’espectacle fent que moltes persones no abandonessin els seus vehicles fins que va finalitzar la retransmissió de l’espectacle.
És temps de tornar a escoltar.
Cal tornar a aprendre a escoltar.
La paraula per sobre de tot i l’escolta.
Històries que han sobreviscut al pas del temps.
Explicades, parlades, recreades i contínuament refetes. Paraules que ja existien molt abans que poguessin ser plasmades. Abans que existís la possibilitat d’empresonar-les sota el jou inamovible de l’escriptura. Paraules vives, parlades.
Abans que l’escriptura existís, tot el saber residia en la ment humana i en el fet d’expressar-lo, de transmetre’l o simplement d’enunciar-lo; tornava aquelles paraules a la vida i les obligava a actualitzar-se constantment. Cada nova veu feia que el passat tornés al present i adequava aquest coneixement al moment en què les paraules eren dites. Escoltar era l’única manera d’aprendre i el discurs feia servir la paraula de manera molt diferent als usos que se li donen en l’escriptura.
Baricco es decideix per fer una versió en prosa més a prop del seu estil literari, deixant de banda el lèxic més arcaic, aconseguint un relat amb més vivesa i ritme.
Baricco fa algunes modificacions del text original suprimint tot allò que ell pensa que és prescindible. Per exemple el llarg catàleg de naus i tripulació que es dirigeixen cap a Troia. L’omissió de la intervenció del narrador homèric , que està per sobre dels déus i els humans, apropant el text a una història més humana, més terrenal.
També intervé en la fórmula literària fent que els personatges parlin en primera persona ,i no en tercera, facilitant la identificació dels personatges pel públic.
Amb la intenció de completar el relat, es permet la llicència d’afegir un text de l’Odissea a on Demòdoc explica la tragèdia final de Troia i que a la Ilíada queda sense explicar.
Aquest text es va llegir de manera efectiva i en públic a Roma i Torí, durant la tardor del 2004. A Roma hi van assistir més de deu mil persones (de pagament), i la ràdio italiana va retransmetre en directe l’espectacle fent que moltes persones no abandonessin els seus vehicles fins que va finalitzar la retransmissió de l’espectacle.