‘Yo me subí a un piano verde’ és un divertiment humorístic-musical-cantàbile per a caricato i piano. El caricato el poso jo, que m’ interpreto en clau de MI MATEIX, i el piano l’acaricia CÉSAR BELDA, un GRAN músic, el miris per on el miris, que té l’habilitat de seguir-me musicalment allà on se m’acut anar, que són entre diversos i molts llocs.
El que veureu és el us ofereixo, i el que us ofereixo és el que desitgeu veure, però sempre des de la meva pròpia òptica. Pot ser que no m’expliqui. Segur que no. M’explico: jo el que vull és donar-vos un consell terapèutic sobre com ocupar el vostre temps lliure fent el més absurd que us pugueu imaginar, o fent el que sempre heu imaginat i mai us heu atrevit a fer, des de pujar a un piano verd, fins a pujar a les barbes del vostre pare, tot i que aquest no tingui barba, o simplement no tingui...
‘Yo me subí a un piano verde’ és riure, biografia, humor, nostàlgia, somriure, homenatges, complicitat, cançons, records, un nou joc de paraules que, sense ser espectacular, es converteix en un espectacle gràcies a la tenacitat i el sentit de l’humor, d’ aquest ‘clàssic graciós’ que represento; un graciós content a la seva corda d’ equilibrista, un graciós que es juga el singlot demostrant, sense nostàlgia, que tot i que “se mantiene en sus trece” y que, pesi a qui pesi, segueix tenint el valor de pujar on li ve de gust.
Per endreçar tot aquest cúmul d’ocurrències i corxeres he abusat dels meus amics del TRICICLE (Joan Gracia i Paco Mir) que, coneixent-me, diuen que firmen la co direcció de l’ espectacle fins el dia de l’estrena. No se per què ho han dit, la veritat.
Us convidem a aquest piano verd-bar, on em sentiré de nou rebel sense causa, sense pausa i sense motiu justificat. Ja veureu. Ah, la penúltima ronda la pago jo. Ho juro per l’Encanna.
Millàn
El que veureu és el us ofereixo, i el que us ofereixo és el que desitgeu veure, però sempre des de la meva pròpia òptica. Pot ser que no m’expliqui. Segur que no. M’explico: jo el que vull és donar-vos un consell terapèutic sobre com ocupar el vostre temps lliure fent el més absurd que us pugueu imaginar, o fent el que sempre heu imaginat i mai us heu atrevit a fer, des de pujar a un piano verd, fins a pujar a les barbes del vostre pare, tot i que aquest no tingui barba, o simplement no tingui...
‘Yo me subí a un piano verde’ és riure, biografia, humor, nostàlgia, somriure, homenatges, complicitat, cançons, records, un nou joc de paraules que, sense ser espectacular, es converteix en un espectacle gràcies a la tenacitat i el sentit de l’humor, d’ aquest ‘clàssic graciós’ que represento; un graciós content a la seva corda d’ equilibrista, un graciós que es juga el singlot demostrant, sense nostàlgia, que tot i que “se mantiene en sus trece” y que, pesi a qui pesi, segueix tenint el valor de pujar on li ve de gust.
Per endreçar tot aquest cúmul d’ocurrències i corxeres he abusat dels meus amics del TRICICLE (Joan Gracia i Paco Mir) que, coneixent-me, diuen que firmen la co direcció de l’ espectacle fins el dia de l’estrena. No se per què ho han dit, la veritat.
Us convidem a aquest piano verd-bar, on em sentiré de nou rebel sense causa, sense pausa i sense motiu justificat. Ja veureu. Ah, la penúltima ronda la pago jo. Ho juro per l’Encanna.
Millàn